Navegant pels hipertextos (2): My boyfriend came back from the war

L’hipertext en línia My boyfriend came back from the war (1996), d’Olia Lialina, és una hiperficció que empra un llenguatge molt més visual que l’exemple comentat a l’entrada anterior. El seu plantejament és una narració sobre una parella que es retroba després que ell hagi estat a la guerra. Durant aquest temps, ella li ha sigut infidel i ara la trobada és complicada. A partir d’aquí, es perd qualsevol fil lineal i les possibilitats de continuació són d’allò més caòtiques.

La pantalla està totalment en negre i a sobre hi apareixen imatges blanques. A mesura que el lector hi clica, es divideixen en requadres i també apareix text (frases breus, de vegades només una paraula). Se suposa que cada clic representa una reacció de la parella, per això els mots estan relacionats amb l’amor i el perdó, però, insistim, sense l’ordre lineal habitual de les narratives escrites. Pel que fa a les imatges, evoquen l’ambient: la parella tensa, diversos perfils de l’home, una finestra, un rellotge, etc. El contrast entre el blanc i el negre li dóna una forta càrrega visual, recorda una mica al llenguatge cinematogràfic.

Crec que aquest és un bon exemple per a comprovar l’art hipertextual que es pot fer online: combina imatge i text, es construeix gràcies a la interacció amb el lector, és caòtic i fragmentat, l’ordre varia en funció del camí escollit pel visitant, cada nova aparició sorprèn perquè s’alternen diversos elements i composicions sobre la pantalla, etc.

Navegant pels hipertextos: What:You:Get

Segurament no hi ha res millor per conèixer els hipertextos en línia que visitar-los i navegar una estona per la pàgina. El What:You:Get (1999), de Roberto Aguirrezabala —trobat a través de la llista facilitada al resum del llibre de Christian Vanderdorpe que ens va facilitar el consultor—, ens proposa una hiperficció que, naturalment, consisteix en mantenir la interacció amb el lector mitjançant un joc que recorda a aquelles novel·les de Elige tu propia aventura.

Al principi ens trobem la pantalla dividida en dues parts: negre i blanc. L’usuari ha de fer clic en una d’elles i, a continuació, apareix una bústia de correu amb missatges rebuts. Podem triar lliurement quin missatge desitgem obrir primer i, en funció de l’elecció, ens sortiran diverses possibilitats: un fil conductor sobre l’experiència a una cita, en el qual arribarem a un desenllaç o un altre segons les respostes que donem a una mena de test; un llistat de frases desordenades i sense sentit global al qual podem afegir la nostra; una conversa de xat que es desenvolupa a poc a poc, com si la llegíssim en directe, etc. En acabar, l’aplicació retorna a l’estadi inicial i podem obrir la resta de missatges.

El llenguatge d’aquests correus electrònics ficticis i de tot el que surt a continuació és el propi de la xarxa, és a dir, nicks en lloc de noms reals, escrits en minúscula, enllaços, imatges, etc. En aquest cas, predomina més el text (missatges de correu, preguntes i respostes, frases, xat) que la imatge (acompanyament), però en un altre post comentaré un exemple diferent en què succeeix el contrari. Una experiència ben curiosa, en qualsevol cas.