Navegant pels hipertextos (2): My boyfriend came back from the war

L’hipertext en línia My boyfriend came back from the war (1996), d’Olia Lialina, és una hiperficció que empra un llenguatge molt més visual que l’exemple comentat a l’entrada anterior. El seu plantejament és una narració sobre una parella que es retroba després que ell hagi estat a la guerra. Durant aquest temps, ella li ha sigut infidel i ara la trobada és complicada. A partir d’aquí, es perd qualsevol fil lineal i les possibilitats de continuació són d’allò més caòtiques.

La pantalla està totalment en negre i a sobre hi apareixen imatges blanques. A mesura que el lector hi clica, es divideixen en requadres i també apareix text (frases breus, de vegades només una paraula). Se suposa que cada clic representa una reacció de la parella, per això els mots estan relacionats amb l’amor i el perdó, però, insistim, sense l’ordre lineal habitual de les narratives escrites. Pel que fa a les imatges, evoquen l’ambient: la parella tensa, diversos perfils de l’home, una finestra, un rellotge, etc. El contrast entre el blanc i el negre li dóna una forta càrrega visual, recorda una mica al llenguatge cinematogràfic.

Crec que aquest és un bon exemple per a comprovar l’art hipertextual que es pot fer online: combina imatge i text, es construeix gràcies a la interacció amb el lector, és caòtic i fragmentat, l’ordre varia en funció del camí escollit pel visitant, cada nova aparició sorprèn perquè s’alternen diversos elements i composicions sobre la pantalla, etc.

Navegant pels hipertextos: What:You:Get

Segurament no hi ha res millor per conèixer els hipertextos en línia que visitar-los i navegar una estona per la pàgina. El What:You:Get (1999), de Roberto Aguirrezabala —trobat a través de la llista facilitada al resum del llibre de Christian Vanderdorpe que ens va facilitar el consultor—, ens proposa una hiperficció que, naturalment, consisteix en mantenir la interacció amb el lector mitjançant un joc que recorda a aquelles novel·les de Elige tu propia aventura.

Al principi ens trobem la pantalla dividida en dues parts: negre i blanc. L’usuari ha de fer clic en una d’elles i, a continuació, apareix una bústia de correu amb missatges rebuts. Podem triar lliurement quin missatge desitgem obrir primer i, en funció de l’elecció, ens sortiran diverses possibilitats: un fil conductor sobre l’experiència a una cita, en el qual arribarem a un desenllaç o un altre segons les respostes que donem a una mena de test; un llistat de frases desordenades i sense sentit global al qual podem afegir la nostra; una conversa de xat que es desenvolupa a poc a poc, com si la llegíssim en directe, etc. En acabar, l’aplicació retorna a l’estadi inicial i podem obrir la resta de missatges.

El llenguatge d’aquests correus electrònics ficticis i de tot el que surt a continuació és el propi de la xarxa, és a dir, nicks en lloc de noms reals, escrits en minúscula, enllaços, imatges, etc. En aquest cas, predomina més el text (missatges de correu, preguntes i respostes, frases, xat) que la imatge (acompanyament), però en un altre post comentaré un exemple diferent en què succeeix el contrari. Una experiència ben curiosa, en qualsevol cas.

Productes culturals hipertextuals

Els nous discursos hipertextuals sorgits a la xarxa estan modificant el circuit tradicional de la cultura tot afegint-hi productes culturals o d’oci que, en lloc de venir imposats des de la indústria, primer han tingut èxit a la xarxa i, a partir d’aquí, els editors s’han mostrat interessats per convertir-los en articles de consum fora de l’ordinador. Ja se sap: a Internet tots som emissors i receptors alhora, les creacions no estan tancades (per tant, poden modificar-se en una direcció o una altra en funció dels gustos del públic que interactua amb opinions, likes a Facebook o retuits a Twitter) i, a més, és possible treballar amb imatge, text i so al mateix temps. En aquesta entrada m’agradaria reflexionar una mica sobre aquesta tendència mentre comento alguns exemples.

1. El webcòmic

Dibuixants experts o aficionats publiquen tires de vinyetes a Internet. Molts creen un personatge o una sèrie específics, que esdevé la seva «marca», el seu tret distintiu, allò que atreu els seguidors. Gràcies a les xarxes socials, alguns aconsegueixen destacar i poden editar-se en paper, bé amb una recopilació de les tires publicades online, bé amb dibuixos inèdits. Exemples: Diario de una volàtil, d’Agustina Guerrero, sobre situacions quotidianes d’una dona jove; Let’s Pacheco!, de Laura Pacheco, sobre una família; i Moderna de pueblo, de Raquel Córcoles, sobre la cultura hipster. És interessant constatar que, en tots tres casos, la identitat, la identificació del públic amb el tema, resulta fonamental per al seu èxit, amb independència de la qualitat del dibuix (probablement, la majoria no hi entenem gaire).

(La imatge és de El Cooltureta, personatge de Moderna de pueblo).

2. L’autopublicació de ficció

És una situació clàssica que amb els mitjans digitals s’ha multiplicat: els aspirants a escriptor que no aconsegueixen publicar pels canals tradicionals i ho fan a través de plataformes com Amazon o penjant els capítols en forma de blognovel·la. Els lectors deixen comentaris i, de vegades, és el propi autor qui els pregunta per a saber si preferirien que modifiqués alguna cosa (una acció pràcticament impossible per a un llibre editat i publicat amb una editorial). La promoció es fa online, amb recursos com els comentaris dels bloggers de llibres, les xarxes socials i la pròpia web de l’autor. De vegades, funcionen tan bé que una editorial s’acaba interessant per publicar-los. Les Cinquanta ombres d’en Grey, d’E. L. James, en són un exemple: van començar com a blognovel·la (concretament, com a fanfiction de Crepuscle, de Stephenie Meyer) i ha acabat venent milions d’exemplars a tot el món, amb un munt de propaganda i fins i tot una adaptació al cinema. Sens dubte, Internet ha canviat molt la forma de produir.

3. Fenòmens particulars

Hi ha casos d’aquest tipus tan particulars que no es poden classificar en grups tan amplis com la novel·la o el còmic. Un d’ells és el fenomen Yo fui a EGB: inicialment era un blog (complementat amb les xarxes socials, és clar) on els seus autors publicaven records d’aquesta etapa educativa (generalment, una fotografia acompanyada d’una frase breu). El sentiment d’identificació —com en el cas dels webcòmics— per part del públic va ser tan gran que van aconseguir centenars de milers de seguidors. L’any passat van publicar un llibre en paper, que a més de recopilar imatges inclou text, i va esdevenir un èxit de vendes. Crec que és una d’aquestes idees que ningú no espera que tinguin gaire repercussió (és un tema tan bàsic com l’educació infantil d’una generació, no estan inventant res ni fent un gran esforç), però al final resulten brillants perquè la simplicitat fàcil de reconèixer connecta amb el públic.

D’altra banda, fa poc s’ha publicat El libro troll, un llibre interactiu basat en Rubius, el sobrenom d’un noi que ha aconseguit ser el tuiter més seguit d’Espanya gràcies a uns vídeos humorístics penjats a Youtube en els quals fa broma, per exemple, amb les emoticones o els girs verbals habituals de la xarxa. En aquest cas, em sembla oportú posar èmfasi en la joventut de l’autor i dels seus seguidors: per a tenir un coneixement tan ampli d’aquests assumptes dels llenguatges d’Internet cal estar-hi molt familiaritzat, ser un natiu digital o, almenys, haver passat una part de la infància/adolescència connectat a la xarxa. Si el llibre de Yo fui a EGB es podria regalar a una persona que no utilitzi gaire Internet, amb El libro troll seria impossible perquè, per començar, no entendria ni el títol!

Què opineu d’aquesta tendència d’editar productes quan ja tenen un públic a Internet, i no a la inversa? Quins altres exemples coneixeu?

Teoria del caos

Us recomano veure aquest vídeo com a complement-resum de l'article de Campàs sobre la teoria del caos. Em sembla un tema interessantíssim!

El mitjà és el missatge

Segur que tots recordeu aquesta afirmació de McLuhan: «El mitjà és el missatge», en referència al canvi de concepció dels mitjans de comunicació de masses. La teoria es pot resumir en el fet que el contingut d’un missatge resulta indestriable del mitjà que l’expressa, ja que cada mitjà té unes característiques específiques per a expressar-lo (i uns poders al darrere) que determinen de forma directa la interpretació que en fa després el receptor. Per tant, s’han d’entendre com a conjunt, sense separar tècnica i sistema de signes.

En aquest article d’Ángel Ortiz, s’aplica aquesta idea a les xarxes socials i es reflexiona sobre com s’han modificat les relacions en línia des de la irrupció de Facebook, Twitter, Whatsapp i companyia. Crec que és força interessant. Us en deixo un fragment:

El fenómeno de las redes sociales, y no Internet en general, es el que de verdad ha acabado convirtiendo el planeta tierra (mejor dicho, sus áreas desarrolladas y, por tanto, conectadas) en una aldea global. Hasta el estallido de estas plataformas, directamente vinculado al boom del internet móvil, la red era sinónimo de hipertexto, de interacción (bien es cierto que limitada), de fondo documental infinito, de pantalla de sobremesa, de agilidad de gestión, de eficiencia, de canal virtual… Las redes sociales (también las de mensajería como WhatsApp) y su acceso ‘allways on’ a través de móviles y tabletas han catapultado la ‘world wide web’ a la condición de atmósfera. Lo que era líquido se ha transformado en gaseoso. Lo que era una herramienta de comunicación ha adoptado la forma de espacio de relación. En internet los usuarios ya no se comunican entre sí, se relacionan, cosa que es muy distinta. En este caso una cosa de naturaleza más propia de aldeas que de ciudades, por abundar con el ejemplo.

Podeu continuar llegint-lo aquí.

La societat de la ignorància

Un dels temes que més m’han interessat de l’assignatura és la contextualització del marc sociocultural en què vivim, el que Gonçal Mayos* anomena «societat de la ignorància»: una societat de coneixement especialitzat, però, alhora, de molt desconeixement, perquè resulta impossible aprendre-ho tot i estudiar una matèria significa ser conscient que hi haurà molts detalls que no podrem abastar. Es relaciona amb la sobreproducció del sistema capitalista, que en les darreres dècades ha convertit la informació en el principal bé de producció. Com diu Castells**, no és nou que el coneixement gaudeixi d’un paper central; la novetat es troba en el fet que ara hi ha més població alfabetitzada que mai i, a més, els mitjans tecnològics faciliten la creació i transmissió immediata d’informació. Tota aquesta sobreproducció, tota aquesta ignorància, genera inseguretat en el subjecte perquè l’obliga a triar, i qualsevol elecció davant de tantes possibilitats genera molts dubtes.

No sé què en penseu vosaltres, però llegir aquests capítols m’ha ajudat a entendre’m millor a mi mateixa, ja que m’he sentit plenament identificada amb aquesta indecisió, aquesta dificultat per a aprendre a conviure amb la ignorància. He pensat molt en això, en part perquè la meva vida d’estudiant ha estat una mica caòtica (es podria dir que he tocat moltes branques sense concentrar-me en res i tinc la sensació d’estar «dispersa», de no ser especialista en cap matèria però tenir idees bàsiques sobre unes quantes). Em sembla que la creença en el coneixement acumulatiu (quants més coneixements tinguis, millor) continua molt present en la societat i part de la insatisfacció és deguda a l’autoexigència de voler saber més i, al mateix temps, ser conscient que hi ha moltes coses que no arribarem a conèixer mai.

No trobeu que, potser, l’educació podria fer alguna cosa més per canviar aquesta idea? No parlo només de la universitat, sinó de tot el sistema en general. He parlat amb professors de secundària i alguns es queixen del fet que en certes assignatures (literatura, història...) encara es tendeix a les estratègies de memoritzar en lloc d’aprendre a relacionar idees. En fi, és un tema complicat...

*Mayos, Gonçal; Brey, Antoni (eds.) (2011). La sociedad de la ignorancia. Barcelona: Península.

**Castells, Manuel (2003). L’era de la informació. Barcelona: FUOC.