8 jun. 2014

La ment complexa de Clarice Lispector



Fa uns mesos vaig llegir la novel·la Agua viva (1973), de l’escriptora brasilera Clarice Lispector. Per als que no la coneixeu, va ser una de les autores més importants del segle XX, una narradora molt original, postmoderna, fragmentada, que defuig la linealitat i juga moltíssim amb el llenguatge. El seu estil té trets en comú amb Joyce, Proust, Kafka i Woolf, encara que, malauradament, no ha aconseguit tanta fama a nivell mundial com ells. Fent una comparació artística, podríem dir que Lispector representa per a la literatura el que els pintors abstractes per a la pintura; un canvi total en la concepció de la disciplina.
L’obra a la qual faig referència té un interès especial per al que hem estudiat a aquesta assignatura perquè, en molts sentits, considero que encaixa en el paradigma hipertextual i el pensament que s'hi expressa és, en efecte, hipertextual. D’una banda, per motius estilístics: està fragmentada en paràgrafs i frases breus, caòtics en aparença, encara que hi ha passatges recurrents; no segueix un ordre lineal (de fet, no hi ha trama com a tal, o, si més no, te molt poca importància); no hi ha personatges (només la veu que escriu i un tu a qui es dirigeix). Per un altre costat, el llibre parla del llenguatge, de com fuig i de com costa captar-lo al moment; l’obra és un intent de captar aquest instant, allò que queda en el que ella anomena l’«entrelínia», perquè quan ho escriu ja ha passat. La contracoberta el descriu com «una vivència, no una reflexió, sobre el llenguatge».
Ho sento si no m’explico prou bé; no és una novel·la fàcil d’entendre ni de descriure. En qualsevol cas, em vull quedar amb la idea d’aquesta veu que s’expressa de forma desordenada, com el discórrer de la consciència, que tracta de diversos temes sense enllaçar-los directament; una ment caòtica, dispersa, que no vol esdevenir racional ni aspira a donar-li un sentit al tot. En definitiva, complexa. Crec que representa molt bé el paradigma hipertextual i us animo a llegir-la. Us en deixo algunes frases:
Ésta es la vida vista por la vida. Puedo no tener sentido pero es la misma falta de sentido que tiene la vena que late. (p. 17)
Entonces escribir es la manera de quien usa la palabra como un cebo, la palabra que pesca lo que no es palabra. Cuando esa no-palabra —la entrelínea— muerde el cebo, algo se ha escrito. Cuando se ha pescado la entrelínea, se puede con alivio tirar la palabra. Pero ahí termina la analogía: la no-palabra, al morder el cebo, lo ha incorporado. Lo que salva entonces es escribir distraídamente. (p. 25)
Entiéndeme: te escribo una onomatopeya, una convulsión del lenguaje. Te transmito no una historia sino sólo palabras que viven del sonido. (p. 29)

He venido a escribirte. Es decir, a ser. (p. 38)

Lo que te estoy escribiendo no es para leer, es para ser. (p. 41)

¿En algún momento perdido en la vida se anuncia para cada uno de nosotros una misión que cumplir? Pero rechazo cualquier misión. No cumplo nada, sólo vivo. (p. 77)

No puedo resumirme porque no se puede sumar una silla y dos manzanas. Yo soy una silla y dos manzanas. Y no me sumo. (p. 78)

No hay comentarios: