7 jun. 2014

Productes culturals hipertextuals


Els nous discursos hipertextuals sorgits a la xarxa estan modificant el circuit tradicional de la cultura tot afegint-hi productes culturals o d’oci que, en lloc de venir imposats des de la indústria, primer han tingut èxit a la xarxa i, a partir d’aquí, els editors s’han mostrat interessats per convertir-los en articles de consum fora de l’ordinador. Ja se sap: a Internet tots som emissors i receptors alhora, les creacions no estan tancades (per tant, poden modificar-se en una direcció o una altra en funció dels gustos del públic que interactua amb opinions, likes a Facebook o retuits a Twitter) i, a més, és possible treballar amb imatge, text i so al mateix temps. En aquesta entrada m’agradaria reflexionar una mica sobre aquesta tendència mentre comento alguns exemples.

1. El webcòmic



Dibuixants experts o aficionats publiquen tires de vinyetes a Internet. Molts creen un personatge o una sèrie específics, que esdevé la seva «marca», el seu tret distintiu, allò que atreu els seguidors. Gràcies a les xarxes socials, alguns aconsegueixen destacar i poden editar-se en paper, bé amb una recopilació de les tires publicades online, bé amb dibuixos inèdits. Exemples: Diario de una volàtil, d’Agustina Guerrero, sobre situacions quotidianes d’una dona jove; Let’s Pacheco!, de Laura Pacheco, sobre una família; i Moderna de pueblo, de Raquel Córcoles, sobre la cultura hipster. És interessant constatar que, en tots tres casos, la identitat, la identificació del públic amb el tema, resulta fonamental per al seu èxit, amb independència de la qualitat del dibuix (probablement, la majoria no hi entenem gaire).
(La imatge és de El Cooltureta, personatge de Moderna de pueblo).

2. L’autopublicació de ficció


És una situació clàssica que amb els mitjans digitals s’ha multiplicat: els aspirants a escriptor que no aconsegueixen publicar pels canals tradicionals i ho fan a través de plataformes com Amazon o penjant els capítols en forma de blognovel·la. Els lectors deixen comentaris i, de vegades, és el propi autor qui els pregunta per a saber si preferirien que modifiqués alguna cosa (una acció pràcticament impossible per a un llibre editat i publicat amb una editorial). La promoció es fa online, amb recursos com els comentaris dels bloggers de llibres, les xarxes socials i la pròpia web de l’autor. De vegades, funcionen tan bé que una editorial s’acaba interessant per publicar-los. Les Cinquanta ombres d’en Grey, d’E. L. James, en són un exemple: van començar com a blognovel·la (concretament, com a fanfiction de Crepuscle, de Stephenie Meyer) i ha acabat venent milions d’exemplars a tot el món, amb un munt de propaganda i fins i tot una adaptació al cinema. Sens dubte, Internet ha canviat molt la forma de produir.

3. Fenòmens particulars

Hi ha casos d’aquest tipus tan particulars que no es poden classificar en grups tan amplis com la novel·la o el còmic. Un d’ells és el fenomen Yo fui a EGB: inicialment era un blog (complementat amb les xarxes socials, és clar) on els seus autors publicaven records d’aquesta etapa educativa (generalment, una fotografia acompanyada d’una frase breu). El sentiment d’identificació —com en el cas dels webcòmics— per part del públic va ser tan gran que van aconseguir centenars de milers de seguidors. L’any passat van publicar un llibre en paper, que a més de recopilar imatges inclou text, i va esdevenir un èxit de vendes. Crec que és una d’aquestes idees que ningú no espera que tinguin gaire repercussió (és un tema tan bàsic com l’educació infantil d’una generació, no estan inventant res ni fent un gran esforç), però al final resulten brillants perquè la simplicitat fàcil de reconèixer connecta amb el públic.

D’altra banda, fa poc s’ha publicat El libro troll, un llibre interactiu basat en Rubius, el sobrenom d’un noi que ha aconseguit ser el tuiter més seguit d’Espanya gràcies a uns vídeos humorístics penjats a Youtube en els quals fa broma, per exemple, amb les emoticones o els girs verbals habituals de la xarxa. En aquest cas, em sembla oportú posar èmfasi en la joventut de l’autor i dels seus seguidors: per a tenir un coneixement tan ampli d’aquests assumptes dels llenguatges d’Internet cal estar-hi molt familiaritzat, ser un natiu digital o, almenys, haver passat una part de la infància/adolescència connectat a la xarxa. Si el llibre de Yo fui a EGB es podria regalar a una persona que no utilitzi gaire Internet, amb El libro troll seria impossible perquè, per començar, no entendria ni el títol!

Què opineu d’aquesta tendència d’editar productes quan ja tenen un públic a Internet, i no a la inversa? Quins altres exemples coneixeu?

No hay comentarios: